La vida quotidiana dels chambesos en l’exposició “D’allà a aquí, de Chamba a Vic”
Una sala del Centre Comunitari de Vic conté tot el què cal saber sobre la vida dels chambesos, el col·lectiu immigrant més nombrós de la zona del Remei de Vic. Diferents fotografies mostren com és una família o els pocs serveis que disposen. Amb pocs minuts pots interioritzar el per què han hagut de marxar del seu país.
Mentre camino cap al Centre Comunitari de Vic, se’m van creuant homes, dones, nens i nenes d’altres cultures que han arribat a aquesta població després d’emigrar del seu país. Em trobo al Remei, el barri a on aquests col·lectius representen un tant per cent molt elevat de la població.
Quan entro al Centre Comunitari, el recepcionista em fa entrar a una sala amb tot de cadires al voltant i amb cinc plafons penjats a la paret. És una sala àmplia, amb les parets blanques que fan ressaltar encara més els plafons. Una sala freda, però amb el murmuri del carrer al fons que em fa sentir més confortant. També les fotografies que omplen els plafons, totes de diferents chambesos vestits amb túniques tradicionals de diferents colors, la fan més acollidora. El noi, m’obre el DVD, ja que, sent vacances de setmana Santa i de bon matí no hi ha ningú més a la sala que contempli l’exposició. Quan el DVD s’engega tot un seguit de veus trenquen el silenci que hi havia. Són veus de chambesos explicant en un castellà poc acurat com és la seva vida a Catalunya.
Les meves passes queden esmorteïdes només pel soroll de fons de les veus i del carrer. El primer plafó situa Chamba al mapa. Chamba pertany a Ghana, un país a on hi conviuen cristians, musulmans i animistes. A on igual que a Catalunya es parlen diferents llengües a més de la oficial, l’anglès, també es parla l’ewe, el fanti o el ga... Llegint això, les veus del DVD canvien, ja no les entenc, els chambesos vigatans deuen parlar amb alguna d’aquestes llengües.
Entre aquestes veus em dirigeixo al segon plafó a on explica l’estructura de la família de Chamba. Allà hi ha una esperança de vida de 56 anys i la família es considera més àmplia que aquí, conviuen junts els fills, els pares, els oncles, els tiets, els germans i els fills o filles d’aquests s’hi s’escau.
De sobte, l’explicació dels chambesos s’acaba i dóna pas a una percussió de tambors acompanyats amb cants col·lectius. Música, que com posa al tercer plafó, es balla a les festes més populars dels chambesos. La sala s’omple d’un altra ambient, em sento com si em trobés allà, a Chamba. Com quan els chambesos celebren la festa del nyam. Una festa a on donen les gràcies als déus per la recol·lecció d’aquest tubercle. En una fotografia es pot veure un noi amb una gorra i ulleres de sol amb dues monedes al front, i és que al guanyador se li posen com a premi, monedes al front.
En tot aquest recorregut em va acompanyant la música de percussió del DVD que es va repetint una vegada i una altra i fa que la meva solitud no sigui tant pronunciada. Finalment, però, una senyora d’uns setanta anys entra a la sala i es comença a mirar els plafons. La senyora va llegint atentament el primer plafó i de sobte deixa anar una expressió de ràbia: “Però si tenen de tot! segur que els governants no els deixen fer res”. Després amb mira i em diu amb consternació: “la ignorància, com sempre”. I és que l’economia de Chamba sobreviu de l’agricultura, la indústria de la fusta i l’explotació de diamants, or i sal.
Després d’aquesta interrupció miro les fotografies del tercer plafó. En una es veu una noia amb un nen lligat a l’esquena dormint plàcidament i amb un perol al cap amb dues ampolles de plàstic. En una altra fotografia es veu una fila de nens amb ampolles que esperen poder omplir-les d’aigua d’una bassa plena d’aigua tèrbola. L’escrit explica que a Chamba no hi ha cap mena d’aprovisionament d’aigua potable ni de sanejament, només disposen de la bassa que es pot veure a la fotografia que no té cap mena de garantia sanitària i això comporta un alt risc de propagació de malalties i epidèmies.
En el quart i cinquè plafó s’explica com sobreviuen els chambesos: bàsicament amb la producció del consum local d’aliments.“Quines cases!” comenta la senyora que s’està mirant les fotografies del plafó de la família. Les cases són fetes de terra i cobertes de canyes, res semblant a les nostres.
La música de percussió del DVD encara sona. M’espero un moment per parlar amb la senyora que m’ha acompanyat en aquest recorregut. “Feia temps que volia venir i mai no trobava temps”, em diu, “l’exposició estar molt bé”. Li pregunto si viu al barri i què en pensa de l’immigració. “Són bona gent, passarà el mateix que amb l’immigració dels anys seixanta, que acabaran formant part de la nostra família”, em contesta.
Surto acompanyada de la senyora comentant l’exposició. La sala queda buida només amb els tambors que segueixen sonant al DVD. Quan surto a fora al carrer un altre cop em creuo amb africans, marroquins i xinesos. Ara almenys puc dir que he fet un pas pe conèixer des d’aquí els seus costums i tradicions.
Una sala del Centre Comunitari de Vic conté tot el què cal saber sobre la vida dels chambesos, el col·lectiu immigrant més nombrós de la zona del Remei de Vic. Diferents fotografies mostren com és una família o els pocs serveis que disposen. Amb pocs minuts pots interioritzar el per què han hagut de marxar del seu país.
Mentre camino cap al Centre Comunitari de Vic, se’m van creuant homes, dones, nens i nenes d’altres cultures que han arribat a aquesta població després d’emigrar del seu país. Em trobo al Remei, el barri a on aquests col·lectius representen un tant per cent molt elevat de la població.
Quan entro al Centre Comunitari, el recepcionista em fa entrar a una sala amb tot de cadires al voltant i amb cinc plafons penjats a la paret. És una sala àmplia, amb les parets blanques que fan ressaltar encara més els plafons. Una sala freda, però amb el murmuri del carrer al fons que em fa sentir més confortant. També les fotografies que omplen els plafons, totes de diferents chambesos vestits amb túniques tradicionals de diferents colors, la fan més acollidora. El noi, m’obre el DVD, ja que, sent vacances de setmana Santa i de bon matí no hi ha ningú més a la sala que contempli l’exposició. Quan el DVD s’engega tot un seguit de veus trenquen el silenci que hi havia. Són veus de chambesos explicant en un castellà poc acurat com és la seva vida a Catalunya.
Les meves passes queden esmorteïdes només pel soroll de fons de les veus i del carrer. El primer plafó situa Chamba al mapa. Chamba pertany a Ghana, un país a on hi conviuen cristians, musulmans i animistes. A on igual que a Catalunya es parlen diferents llengües a més de la oficial, l’anglès, també es parla l’ewe, el fanti o el ga... Llegint això, les veus del DVD canvien, ja no les entenc, els chambesos vigatans deuen parlar amb alguna d’aquestes llengües.
Entre aquestes veus em dirigeixo al segon plafó a on explica l’estructura de la família de Chamba. Allà hi ha una esperança de vida de 56 anys i la família es considera més àmplia que aquí, conviuen junts els fills, els pares, els oncles, els tiets, els germans i els fills o filles d’aquests s’hi s’escau.
De sobte, l’explicació dels chambesos s’acaba i dóna pas a una percussió de tambors acompanyats amb cants col·lectius. Música, que com posa al tercer plafó, es balla a les festes més populars dels chambesos. La sala s’omple d’un altra ambient, em sento com si em trobés allà, a Chamba. Com quan els chambesos celebren la festa del nyam. Una festa a on donen les gràcies als déus per la recol·lecció d’aquest tubercle. En una fotografia es pot veure un noi amb una gorra i ulleres de sol amb dues monedes al front, i és que al guanyador se li posen com a premi, monedes al front.
En tot aquest recorregut em va acompanyant la música de percussió del DVD que es va repetint una vegada i una altra i fa que la meva solitud no sigui tant pronunciada. Finalment, però, una senyora d’uns setanta anys entra a la sala i es comença a mirar els plafons. La senyora va llegint atentament el primer plafó i de sobte deixa anar una expressió de ràbia: “Però si tenen de tot! segur que els governants no els deixen fer res”. Després amb mira i em diu amb consternació: “la ignorància, com sempre”. I és que l’economia de Chamba sobreviu de l’agricultura, la indústria de la fusta i l’explotació de diamants, or i sal.
Després d’aquesta interrupció miro les fotografies del tercer plafó. En una es veu una noia amb un nen lligat a l’esquena dormint plàcidament i amb un perol al cap amb dues ampolles de plàstic. En una altra fotografia es veu una fila de nens amb ampolles que esperen poder omplir-les d’aigua d’una bassa plena d’aigua tèrbola. L’escrit explica que a Chamba no hi ha cap mena d’aprovisionament d’aigua potable ni de sanejament, només disposen de la bassa que es pot veure a la fotografia que no té cap mena de garantia sanitària i això comporta un alt risc de propagació de malalties i epidèmies.
En el quart i cinquè plafó s’explica com sobreviuen els chambesos: bàsicament amb la producció del consum local d’aliments.“Quines cases!” comenta la senyora que s’està mirant les fotografies del plafó de la família. Les cases són fetes de terra i cobertes de canyes, res semblant a les nostres.
La música de percussió del DVD encara sona. M’espero un moment per parlar amb la senyora que m’ha acompanyat en aquest recorregut. “Feia temps que volia venir i mai no trobava temps”, em diu, “l’exposició estar molt bé”. Li pregunto si viu al barri i què en pensa de l’immigració. “Són bona gent, passarà el mateix que amb l’immigració dels anys seixanta, que acabaran formant part de la nostra família”, em contesta.
Surto acompanyada de la senyora comentant l’exposició. La sala queda buida només amb els tambors que segueixen sonant al DVD. Quan surto a fora al carrer un altre cop em creuo amb africans, marroquins i xinesos. Ara almenys puc dir que he fet un pas pe conèixer des d’aquí els seus costums i tradicions.
