Demà dia 27 de març es celebra el Dia Internacional del Teatre. El 1948 va néixer l’Institut Internacional del Teatre i al 1961, en el novè congrés d’aquest Institut va néixer el dia Internacional del Teatre. Des del 1962, cada 27 de març s’ha llegit un manifest, escrit per una personalitat del món del teatre per commemorar aquest dia. Aquest manifest és traduït a 20 idiomes i llegit davant de milers d’espectadors d’arreu del món a més de ser difós per els mitjans de comunicació.
El manifest internacional de l’Institut Internacional del Teatre d’aquest any ha estat escrit per Víctor-Hugo Rascón Banda, dramaturg mexicà i president de la Societat General d’Escriptors, assessor del Consell Nacional per a la Cultura i les Arts, tresorer de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques, president de la Federació de Societats Autorals i vice-president de la Confederació Internacional d’Autors i Compositors de Mèxic. El manifest del 2008 és titulat Un raig d’esperança:
Tots els dies haurien de ser dies mundials del teatre, perquè la flama del teatre sempre ha estat encesa en algun racó de la terra durant aquests vint segles.
Al teatre, sempre se li ha diagnosticat la mort, sobretot amb l’aparició del cinema, la televisió, i ara els mitjans digitals. La tecnologia va envair els escenaris i en va esclafar la seva dimensió humana, es van fer provatures amb un teatre d’estètica plàstica proper a la pintura en moviment que va desplaçar la paraula. Hi va haver obres sense paraules, o sense llum, o sense actors, només amb maniquins i ninots damunt d’instal·lacions amb múltiples jocs de llums.
La tecnologia va intentar convertir el teatre en focs artificials o en espectacles de fira.
Avui assistim al retorn de l’actor davant l’espectador. Avui presenciem el retorn de la paraula a l’escenari.
El teatre ha renunciat a la comunicació massiva i ha reconegut els seus propis límits, els que li imposen la presència de dos éssers, un davant l’altre, que es comuniquen sentiments, emocions, somnis i esperances. Les arts escèniques estan deixant de contar històries per debatre idees.
El teatre commou, il·lumina, incomoda, pertorba, exalta, revela, provoca, transgredeix. És una conversa compartida amb la societat. El teatre és la primera de les arts que s’enfronta amb el no res, amb les ombres i el silenci, per fer sorgir les paraules, el moviment, les llums i la vida.
El teatre és un ens viu que s’exhaureix a la vegada que es produeix, però que sempre acaba renaixent de les seves cendres. És una comunicació màgica, en la que cada ésser que hi intervé dóna i rep, quelcom que transforma, a l’altre.
El teatre reflecteix l’angoixa existencial de l’home i desentranya la condició humana. A través del teatre, no parlen els seus creadors, sinó la societat del seu temps.
El teatre té enemics visibles: l’absència d’educació artística en la infància que impedeix descobrir-lo i gaudir-lo; la pobresa que envaeix el món, tot allunyant els espectadors de les butaques; i la indiferència i el menyspreu dels governs que l’han de promoure.
Al teatre hi van parlar déus i homes, però ara és l’home que parla als altres homes. Per això, el teatre ha de ser més gran i millor que la vida. El teatre és un acte de fe, és el valor de la paraula sensata en un món dement. És un acte de fe en els éssers humans responsables del seu destí.
S’ha de viure el teatre per entendre què ens està passant, per transmetre el dolor que hi ha a l’aire, però també per poder entreveure un raig d’esperança en el caos i en el malson quotidià.
A Catalunya l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya també ha escrit un manifest en motiu d’aquest dia. L’autor del manifest d’aquest any ha estat Francesc Nel·lo que és membre de la Junta d’aquesta associació i director d’escena amb una llarga trajectòria dins el món del teatre. Aquest manifest es llegirà davant de l’Institut del Teatre de Barcelona:
Canta, oh Musa,
la memòria,
la nostra memòria,
la memòria de l’actor, la memòria en el Teatre!
Com a gent de teatre podríem, en aquest dia
dedicat mundialment a nosaltres
tornar a clamar
les grans idees, reivindicar els drets
perduts o mai no aconseguits, plànyer les mancances,
reviure els vells desitjos. Tants cops ho hem fet!
Avui, però, més modestament… No podríem parlar
de nosaltres mateixos, els actors, com artesans,
com a protagonistes del nostre ofici? No podríem
cantar amb orgull a les eines del nostre treball?
Cantar a la mà, a les nostres mans que diuen tantes coses.
La veu, el nostre crit, el nostre sanglot.
Els ulls, la mirada sobtada, l’esguard llançat
lentament a tots i a cadascun dels espectadors.
El moviment, la passa segura, la passa insinuada,
el salt, el desplegar dels braços, el gest
magnífic d’alçar-se amb plenitud total,
la caiguda fulminant.
Les armes del nostre ofici.
Les de cadascú de nosaltres, individualment,
i les col·lectives: les del grup, la parella,
la companyia, el conjunt aplegat en l’espai escènic
per dur a terme la representació.
No podríem dedicar especialment, el dia d’avui,
a recordar l’eina fonamental del nostre ofici:
la memòria?
En el moment transcendental i definitiu de donar
la passa que ens entra a l’escenari, en alçar-se
el teló, en encendre’s un focus, en començar una
escena, només una oració ens dóna la seguretat
que ens cal per tirar endavant:
Memòria, no em deixis!
La memòria ens lliga amb l’autor, amb el text,
amb el director, amb els companys,
amb tots i cadascun del assajos.
La memòria ens fa penetrar en el personatge,
ens atorga els records que li hem de donar per fer-lo viu.
Ens dicta les paraules que ell i només ell
pot dir en aquest moment.
Gràcies, memòria!
I si per un instant l’efecte de l’oració perd eficàcia,
si la memòria el deixa, l’actor amb terror,
es queda en blanc. S’ha trencat el fil,
l’enfilall de paraules s’ha interromput i esmicolat.
Els ulls dels companys a escena,
esbatanats, esperen expectants. El públic triga
una mica més però a la fi, se n’adona
que la pausa és massa llarga.
I en aquest terrible moment, sabem
que tan sols ens pot salvar la paraula recordada.
Els records, sí, els records en escena ens diuen
què hem de fer, què hem de dir, ens dicten
el personatge que encarnem, i llançats a aquesta suma
d’instants vius que és el teatre, gràcies a la memòria,
podem fer viure plenament fins a complir el seu destí.
Gràcies memòria, i no ens deixis! Maledicció
per a aquells ingrats que t’obliden i no et veneren!
Aquest dia es converteix en un dia de reivindicació per part dels actors i actrius del teatre. Així ho demostren els diferents manifestos, com el de Catalunya que denuncia la precarietat laboral i econòmica del sector.
A part de les lectures dels manifests també es realitzen diversos actes entorn a aquest dia. Per exemple la Fundació Romea ha preparat una sèrie de conferències (Ciutatoci). A Vic, s’entrega l’onzè premi Boira de teatre. Osona.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada