Els Jocs Florals. Recordant velles i belles tradicions

Aquesta tarda m’he retrobat amb una de les tradicions més arrelades al meu col·legi. Una tradició que tot i el pas del temps no ha canviat el seu esperit. Una festa que quan jo era petita vivia amb gran intensitat. Es tracten dels Jocs Florals.

Tot i que l’escola estava canviada, hi havia professors nous, i per suposat els alumnes també havien canviat, hi havia el mateix ambient de nerviosisme i d’espera per saber els guardonats.

Enguany celebraven els 27ens edició d’aquest esdeveniment. Any rere any, els alumnes presenten una prosa o una poesia amb un pseudònim i el dia de Sant Jordi, en un acte al teatre de la mateixa escola, es celebra l’entrega de premis. Els premis són els mateixos des del primer any: Flor Natural que s’atorga a la millor poesia amorosa, l’Englantina d’or a la millor poesia patriòtica i la Viola d’or i argent al millor poema religiós.

A la meva època, hi havia una reina amb les seves dames d’honor que eren les encarregades de repartir els premis. Es feia així seguint la tradició dels Jocs Florals de Barcelona, que es van instaurar el 1859.
Tot i els petits canvis per modernitzar-los, els Jocs Florals segueixen tenint la mateixa importància i el mateix seguiment. M’agrada saber que a l’escola, les tradicions segueixin amb gran força.

Els blocs culturals

El primer dia de classe de cultura ens van dir que hauríem de elaborar un bloc cultural a on hi aniríem comentant temes de classe. D’això ja en fa dos mesos i aquests blocs que en principi haurien de ser això, comentaris, s’han convertit en alguna cosa més. Cada bloc és especial, perquè rere hi ha un estudiant de periodisme amb inquietuds i gustos diferents.

http://www.bcnculture08.blogspot.com/
Aquet bloc l’he escollit perquè dóna informació sobre diferents aspectes de la cultura. És un bon bloc per trobar-hi les últimes notícies culturals, des de cinema a teatre. Per exemple, que s’ha mort un actor de cinema molt conegut o que s’estrena la última pel·lícula d’Isabel Coixet. A part d’això, també hi ha comentaris sobre els temes que hem tractat a classe. A més mostra una gran varietat de pàgines d’interès classificades per temes: pàgines de teatre, pàgines de cinema, pàgines d’informació i sales de concert. Un bon bloc per culturitzar-te!

http://retallsdecultura.blogspot.com/
Aquest bloc l’he trobat mentre viatjava de bloc en bloc. L’he trobat interessant, perquè s’escapava una mica de tots els altres. És diferent. Té una mica de tot, tal com indica el mateix nom: retalls de cultura. És com si anessis a mercat i et trobessis amb una taula parada amb retalls d’art, de cinema, d’espectacles de carrer, de mitjans, de música, de teatre o de televisió. De tota mena per poder triar!

http://kelinformal.blogspot.com
No és un bloc convencional. És un bloc que a part de música també parla d’aspectes curiosos de la cultura. Pots riure llegint l’escrit de “dulces cejas” o posar-te la pell de gallina amb l’escrit de “cultura asesina”. És un bloc per reflexionar sobre el que està passant entorn la cultura.

http://kulturasescriuambk.blogspot.com/
La música és el tema central d’aquest bloc. Un bloc on et trobaràs una agenda musical molt completa i que et podràs perdre entre una gran quantitat diversa de música. La gran quantitat de vídeos penjats és de gran ajuda. Tot un bloc per perdre-s’hi tot escoltant.

http://domingoxlatarde.blogspot.com
Un altra bloc interessant és un que m’ha agradat perquè només tracta de literatura. I això ens fa veure que dins l’àmbit de cultura hi ha diverses branques d’especialització com ara la literatura, el cinema, el teatre o la música. D’aquesta manera pot entrar més a fons una temàtica en concret. Per tant, si un diumenge per la tarda no sabeu què fer, i sou dels que els agrada llegir passeu-vos per aquest bloc per agafar idees!

Cap a la societat del “pensament negatiu”?

Va ser ara fa uns anys quan de cop i volta, al jurat del programa Operación Triunfo, va aparèixer un personatge ben peculiar. Sí, jo el considero un personatge. No és més que un actor que opina sobre la manera de cantar dels altres.

Per tant, no sé si hauríem de culpar al propi Risto per dir les coses que diu i en conseqüència transmetre els valors que transmet... que per triomfar s’han de dir les coses que es pensen i deixar en ridícul als altres. En resum que “quan més per terra deixes als altres, més bo ets i més sincer”.

Sinó que crec que en part és culpa dels propis espectadors, ja que, si no fos per el gran èxit que ha generat, aquest personatge, hauria desaparegut del jurat d’OT. O sigui, que ens estem tornant una societat molt egoista, que només pensa en deixar anar les coses que pensa sense pensar en les conseqüències?

Aquest gran èxit també es pot demostrar, en el fet que ara Risto ha escrit un llibre anomenat “el pensamiento negativo”, un llibre a on fa un conjunt de reflexions que es decanten per refusar la hipocresia, la intenció de voler agradar sempre als altres.

En definitiva, que crec que hi hauria d’haver un equilibri entre dir la veritat sense més i voler aparentar que tot t’està bé. Tot i que, en la realitat tot sembla apuntar cap a una societat “de pensament negatiu”.

WELCOME TO CABARET!

Amb dues hores i mitja pots fer moltes coses, per exemple, viatjar en el temps i visitar un Cabaret anomenat Kit Kat Klub a Berlín on la sensualitat t’envoltarà i no et deixarà fins el final. Fins que tornis a tocar de peus a terra i et trobis assegut al seient del teatre Apolo de Barcelona. Cabaret, tot un musical que no es pot passar per alt.

Som dimecres, però no un qualssevol, sinó un dimecres marcat per un partit de futbol de la Champions entre el Barça i el Schalke 04. Tot i així, això no afecta al teatre. Són tres quarts de nou i a davant del teatre Apolo de Barcelona hi ha molt rebombori ja que, a les nou comença el musical Cabaret que des de fa mesos s’està representant a aquest teatre de la Diagonal. Als bars del voltant en canvi, estan plens de gent mirant el partit. Cadascú concentrat en la seva forma d’entreteniment. Són dos móns a part: el futbol i el teatre.

Bombetes de llum groga envolta el títol de l’obra Cabaret que s’apaguen i s’encenen reclamant atenció i ho aconsegueixen. La gent que passa pel costat no pot resistir-se a mirar el rètol. L’espectacle no passa per alt entre la multitud de gent de Barcelona.

Només falten cinc minuts per a què comenci l’obra i els nervis són a flor de pell, últimes mossegades de l’entrepà, mirades de reüll al rellotge, moviments de cap carrer amunt i carrer avall esperant que arribi la persona, crits d’alleujament per haver arribat a l’hora...

Entrem al teatre i un murmuri ens acompanya. A l’escenari hi ha els artistes de cabaret parlant entre ells o amb el públic. Sis taules petites i rodones estan situades al peu de l’escenari a on hi reposen espelmes. L’ambient ens envolta. Sembla que estiguem a un Cabaret autèntic. Per megafonia anuncien que l’obra estar a punt de començar i els llums es tanquen progressivament.

L’espectacle comença amb un Welcom to Cabaret! Tot de noies comencen a ballar i a cantar la cançó de benvinguda de manera que la sala s’omple d’alegria. Corsers, lligacames, plomes, gavardines i faldilles massa curtes omplen l’escenari. La gent participa picant de mans i hi ha alguns que mouen tímidament les espatlles al ritme de la música. Ens trobem a Berlín al començament del nazisme al Kit Kat Klub a on el mestre de cerimònies ens va explicant la història d’amor de dues parelles.

L’escenari consta de dos nivells, un a on hi ha els músics i l’altra la de baix a on hi ha els artistes. Això dóna joc a les coreografies i a més permet que la gent situada al galliner gaudir també dels músics que també van vestits per l’ocasió.

Durant l’obra es van intercalant cançons tant conegudes com money, money, money, la vida es un cabaret sin mas, vamos al cabaret amb melodies més tranquil·les, moments de coreografies més sensuals a moments de diàleg. En tota l’obra no pares de ballar i cantar, de cridar i de participar. T’endinses en l’argument des del primer moment a on et conviden a entrar al Cabaret tot dient: WELCOME TO CABARET!!

El Musical de Cabaret

Des del 29 d’agost el musical Cabaret s’està representant al Teatre Apolo. Després de vuit mesos a la cartellera s’acabarà el 27 d’aquest mes . Cabaret es desenvolupa al 1931 en el Kit kat klub a Berlín a on es presentaran dues històries d’amor: la propietària d’una pensió (Patricia Clark) i un dels seus llogaters (Paco Lahoz) i la dels dos protagonistes del musical: una noia del cabaret, Sally Bowles, interpretada per Marta Ribera i Cliff un nord-americà acabat d’arribar a Berlín, interpretat per Ivan Campillo. Victor Masán és el mestre de cerimònies un dels altres protagonistes del musical.

El musical Cabaret va tenir un gran èxit a Broadway i ara es torna a representar a ciutats com Barcelona, París i Amsterdam.

Està basat en la mítica pel·lícula del 1972 dirigida per Bob Fosse i protagonitzada per Liza Minelli i Michael York que es van endur l’Oscar a millor actriu i millor director.
Pel·lícula que alhora estava basada en el llibre basada en la novel·la Adiós a Berlín de Christopher Isherwood.

Mala Vida, de Carles Quílez

Aquesta tarda s’ha presentat a la facultat de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona el llibre de Carles Quílez titulat Mala Vida, un llibre a on es narren les històries de diferents delinqüents, les seves vides. Carles Quílez és cap de successos de la cadena SER i és conegut pel llibre, també policíac, Atracadores.

A l’acte també hi ha participat l’ex fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena i la professora Montse Pérez i Creus. Ha estat un acte modest, a on l’autor ha mostrat un vídeo amb el recull de diverses experiències dels delinqüents que apareixen el llibre. Aquest vídeo és el que més ha commocionat als presents, ja que, el que explicaven els personatges era la seva dura realitat.

Això ha fet que no fos una presentació d’un llibre típica i tòpica, perquè, principalment, el vídeo ha estat el protagonista. De fet, del llibre gairebé no n’ha parlat. A més, no ha venut el llibre directament sinó que, tal com ha dit Mena, com que es trobaven a la facultat de periodisme, han volgut donar lliçons del què s’ha de fer i el què no en el món periodístic.

Tot i que la presentació ha durat dues hores, no s’ha fet llarga, ja que, amb la projecció del vídeo i l’obertura del torn de preguntes s’ha fet més distès. Ha estat una presentació del llibre peculiar, però interessant.

A tu, que mai no m’has conegut...

L’obra Carta d’una desconeguda d’Stefan Zweig ha estat de gira per tot Catalunya. El passat dissabte es va representar al Teatre Auditori de Granollers amb el teatre ple. Amb la direcció de Fernando Bernués, les actrius Emma Vilarassau, Ivana Miño, Carlota Olcina i Àngels Bassas i els actors Jordi Puig i Claret Papiol van fer commoure els espectadors.

Tensió, impotència, comprensió, malenconia, reflexió, però sobretot AMOR. Carta d’una desconeguda d’Stefan Zweig, amb direcció de Fernando Bernués, desperta l’interès dels espectadors a l’Auditori de Granollers i els deixa “enamorats”.

Són tres quarts de deu i davant de l’Auditori de Granollers hi ha molt moviment. La gent comenta nerviosa mentre espera que comenci l’obra. A les deu, comença Carta d’una desconeguda de Stefan Zweig, tot una declaració d’amor.

Alguns encara estan fent l’últim mos, quan per els altaveus s’avisa que falten deu minuts per a què comenci l’obra. La gent s’apressa per entrar i ocupar els seus llocs al teatre. Un murmuri ens envolta quan entrem a dins, el teatre està ple. Els acomodadors acompanyen als últims espectadors al seu lloc. La gent es mou impacient al seient, alguns riuen, alguns parlen amb els del costat, d’altres es saluden sorpresos d’haver-se trobat al teatre.

Els llums s’apaguen i amb ells el murmuri s’essa. S’apuja el teló, i el silenci omple la sala. Una llum esmorteïda omple l’escenari a on es troba Jordi Puig que interpreta l’escriptor i el seu majordom, interpretat per Claret Papiol. “Imagina que un dia un escriptor, el dia del seu aniversari rep una carta....” amb aquestes paraules comença l’obra. L’escriptor s’asseu a una cadira, i comença a llegir:

“A tu, que mai no m’has conegut...” comença a narrar Emma Vilarassau amb veu contundent i amb llàgrimes als ulls. Juntament amb ella, Carlota Olcina, Ivana Miño i Àngels Bassas interpreten el mateix personatge en diferents èpoques de la seva vida. Els diàlegs es van entrellaçant explicant la desgraciada vida d’una dona enamorada silenciosament d’un home. Enamorada des del primer moment que el va veure, és a dir, des de la seva infantesa, quan només tenia dotze anys.

L’escenari recrea el despatx de l’escriptor amb mobles antics: una cadira, un sofà, un piano i una taula d’escriptori a on a sobre hi descansa un gerro blau amb roses blanques. Tot envoltat amb una llum tènue creant un ambient de tendresa i tensió lligada amb la narració. El vestuari és senzill i modest i situa als espectadors a l’època de l’acció.

“A tu, que mai no m’has conegut...” tornen a repetir les quatre actrius alhora. L’escriptor va llegint la carta i es va emocionant amb la narració duta a terme per la pròpia protagonista. Plora, es desanima, però tot en silenci, sense cap comentari. Només al final, quan ja tot sigui desvelat, tot el que havia estat contenint sortirà amb un sospir d’impotència.

Durant una hora i mitja, a l’Auditori de Granollers tot és silenci. La gent espera amb impaciència el final. Un final que tots suposàvem, però, que ens deixa a tots ben encongits als seients. La gent aplaudeix amb força i les actrius i els actors surten una vegada rere l’altra a l’escenari a saludar.
Un cop els aplaudiments s’acaben els espectadors comencen a sortir ordenadament del teatre comentant amb els més propers el què els hi ha semblat l’obra. Una senyora comenta a una altre que “els diàlegs són molt difícils, han fet un gran esforç!”, “m’ha enamorat”, comenta una altra. Ens ha fet reflexionar, somriure, emocionar, motiu pel qual recordarem sempre aquesta Carta d’una desconeguda.