Com anar al cel i tornar

L’any passat Els Pets, van treure el seu onzè disc anomenat “Com anar al cel i tornar”. Aquest disc del grup de rock Català va aconseguir ser un dels més reconeguts durant l’any passat.

El primer single va ser "XL" una cançó que es reivindicava la nova cultura de la bellesa. Seguidament l’altra single va ser la titulada igual que el mateix disc: “Com anar al cel i tornar”, que explica com se sent el final d’una història d’amor. Aquests dos singles van sonar durant tot el 2007 a les ràdios de Catalunya. Actualment encara es poden escoltar, cosa que significa que els Pets segueixen sent un referent de música en Català i que segueixen tenint un grup de seguidors incondicionals.

A tot el repertori es poden trobar cançons amb molta tendresa com la que Lluís Gabaldà dedica al seu fill (Valset”) o una carta de suïcidi d’un home d’avançada edat (“Faig saber”) A més, el tema de la vellesa com a grup oblidat per la societat, torna a aparèixer amb la cançó: “ningú”.

Després del disc “d’Agost” del 2004, “Com anar al cel i tornar”, continua la mateixa línia marcada pel grup des que van començar el 1989.

Pels que no sabeu qui són Els Pets podeu visitar la seva pàgina web oficial: http://www.elspets.cat/

Endinsa’t en el món dels còmics

Avui he descobert una pàgina web que conté informació sobre tot el què vulguis saber dels còmics. La pàgina web és www.tebeosfera.com/new. En aquesta pàgina hi pots trobar des de l’actualitat d’aquest món passant per llistes d’autors o obres, fins a un catàleg visual d’obres de còmics a Espanya. La pàgina, però, encara està en construcció. Quan estigui del tot completada serà un gran espai per visitar.

Una manera de dinamitzar el teatre Amateur d’Osona

La Coordinadora de Grups Amateurs de Teatre de la Comarca d’Osona va sorgir l’any 96, quan es van fer les jornades dedicades al teatre i la dansa del Congrés de Cultura d’Osona. A partir de llavors el Teatre Centre d’Osona i diversos Grups va tirar endavant.

L’objectiu principal d’aquesta associació és la de dinamitzar el teatre no professional a les comarques d’Osona, el Lluçanès i el Ripollès. I de moment ho estan aconseguint, ja que, hi ha 20 grups de teatre amateur d’aquestes comarques associats a la Coordinadora.

Els grups associats són els següents: AGRUPACIÓ TEATRAL SENTFORES, de la guixa. AMICS DE BELENYÀ, d’Hostalets de Balenyà. ARA TEATRE ?, de Santa Eugènia de Berga. ARCS ESTUDI, de Taradell. BAMBOLINA TEATRE, de Vic. GALL, de Prats de Lluçanès. GEC, de Centelles. GOTTIC de Taradell. GRUP TEATRE SANT HIPÒLIT, de Sant Hipòlit de Voltregà. LA GUARDERIA, de Balenyà. L´ANFITEATRE, de Manlleu.

L’activitat més popular que dur a terme la Coordinadora és, la Trobada de Grups Amateurs d’Osona que ha tingut lloc del divendres 16 de maig fins el diumenge 18 de maig. Durant aquests dies s’han pogut veure diferents obres de teatre, teatre al carrer, música, dansa i la gran penjada. La trobada d’aquest any ha estat dedicada als autors contemporanis. Per aquest motiu, l’organització va presentar una producció pròpia de l’obra “Pedra de Tartera”, adaptació de la novel·la de Maria Barbal.
També, en conveni amb la Sala Beckett, hi havia l’exposició d’autors contemporanis.

A més a més, també organitza altres activitats com el concurs literari d’obres de teatre d’autors osonencs, la mostra o diferents publicacions. Una d’aquestes publicacions és la revista trimestral “Molta merda!” que s’edita conjuntament amb l’Institut del Teatre de Vic. Es titula “Molta merda!” com a símbol del crit de guerra de la gent de la faràndula quan es desitgen sort. És una eina per contribuir a la comunicació entre les persones i grups de Teatre i fa possible que tothom pugui conèixer qui som i què fem. A part d’una revista fan una col·lecció de llibres anomenada “Els llibres de l’apuntador” que s’ha realitzat amb la intensió de perpetuar per escrit els textos literaris premiats en el premi d’Obres de Teatre.

Si voleu informar-vos de les activitats de la Coordinadora de Grups Amateurs de teatre de la Comarca d’Osona, podeu consultar la seva pàgina web: http://www.coteatre.ca/inici.htm

Manlleu acull una exposició de fotografies de dansa

El passat 3 de maig es va inaugurar una mostra de fotografies de dansa de la jove escultora i fotògrafa navarresa, Arantxa Solé titulada “El diálogo de los cuerpos”. L’exposició es podrà veure fins el 25 de maig a la Sala Can Patalarga de Manlleu. Està organitzada pel Col•lectiu d’Artistes La Solitària conjuntament amb el Si-dral.

En l’exposició l’artista fixa gestos i moviment determinats de diferents ballarins i coreografies. L’artista té l’objectiu és captar, d’alguna manera, part de l’essència de cadascun d’ells, intentant també mostrar el diàleg que té lloc entre aquests cossos.

Arantxa Solé va néixer a França i està estudiant actualment Belles Arts a Barcelona. Ha estat fotògrafa oficial en diversos esdeveniments de dansa, com ara de la mostra de ball flamenc de l’escola “Takatá” al 2006, del projecte de dansa contemporània “Tan solas como esta noche” o del “Festival de Titelles de Lleida” (maig 2004)

L’escultora ja havia exposat a Manlleu a finals del 2006 i principis de 2007 amb l’exposició col•lectiva titulada “Trobant espais de pensament”. “El diálogo de los cuerpos” també es va poder veure a Manresa.

Omple’t d’Oxigen!

Oxigen és el novè i l’últim disc de Gossos. Un disc on el grup manresà ha re-inventat la seva música i l’ha adaptat al segle XXI. Oxigen és un disc fresc que porta aires nous. Pop, rock, reggae, hip-hop i electrònica és el que ara sona de la mà de Gossos. Tot i aquesta nova forma no deixa de ser 100% Gossos. Un disc que sorprèn a aquells que han escoltat des de sempre a Gossos des de fa 15 anys.
A més, el disc compte amb una col·laboració de Dani Macaco a la cançó, Corren.
15 cançons d’estils nous i actuals t’ompliran d’oxigen.

Un matí de danses tradicionals

Tona acull cada dilluns de segona pasqua al matí la seva festa més reconeguda. Faldilles de flors i barretines ballen al compàs de músiques tradicionals. L’Aplec de la Rosa a Lurdes i al Castell omple de gent el Pavelló.

Som dilluns de segona pasqua i a Tona es respira aire de festa. En aquest dia es celebra l’aplec de la rosa a Lurdes i al Castell, una festa que tots els tonencs i tonenques estimen i viuen en intensitat.

A les 12 del matí com cada any, els nens i nenes de l’esbart fan el seu recital de ballets. Aquest any, però, per culpa del mal temps, en lloc de la plaça major, on sempre es feia, s’ha habilitat el pavelló. Tot i això, l’ambient de gresca es segueix respirant igualment.

El pavelló estar ple a vessar. La gent estar repartida per les grades, asseguda a les cadires del voltant de la rotllana a on els dansaires ballaran o dretes a algun lloc a on hi hagi un forat per poder veure la ballada.

Nens, nenes, nois, noies, porten posats els tradicionals vestits de catalanet i catalaneta: faldilles de flors, faixes, mitgetes, davantals i barretines.

A la tribuna, la rosariaire major d’aquest any, Cristina Blancafort , l’alcalde i tots els regidors conversen esperant que els dansaires omplin la rotllana de festa. Abans però, Pilarín Bayés, la pregonera d’aquest 66è Aplec, fa unes breus paraules d’agraïment i d’orgull envers aquest cos de dansa de Tona.

Una filera de parelles de dansaires apareix galopant amb la música del ball de gitanes de fons i s’introdueix a la rotllana. El públic aplaudeix amb força. Comença l’espectacle!

Grups de dansaires distribuïts per edats, a partir de 2 anys, van dansant balls tradicionals, com el ball de bastons, el ball de cascavells o el ball de les rentadores.

El ball, però, que més esperen els espectadors, és el ball de gitanes de Rubí. Un ball que té una durada d’un quart d’hora i que dansaires i públic viuen amb gran intensitat. Una senyora comenta amb la del costat que “és el ball més maco” i algú més enllà que “quina força que tenen els dansaires!”. Només un “didalet” de menta, serveix per a què els dansaires puguin fer un descans, molt agraït.

El moment més divertit el posen els més petits de l’Esbart. Nens i nenes de dos anys ballen el ball del Patatuf. Alguns es posen a plorar, d’altres ballen seguin els passos i d’altres busquen la seva parella que ha marxat a saludar als seus pares o avis.

Un altre ball esperat per a tothom és el ball de la rosa de Tona. Com diu el comentarista, és un ball típic i únic de Tona que es balla amb una rosa. És un ball tranquil i molt bonic que serveix sempre, per posar punt i final a aquest recital. Amb els dansaires assenyalen el turó del castell de Tona, la gent aplaudint amb força i la rosariaire abraçant els seus companys d’Esbart, la ballada s’ha acabat. Ens haurem d’esperar, fins l’any que ve!

Fer La Contra: humanisme i cultura a l'entrevista de personatge. Víctor Amela

La conferència començava a les 12:30 del migdia però a les 12 ja hi havia més de la meitat dels seients de la Sala de Graus ocupats. La majoria dels assistents anaven a veure la conferència de Víctor Amela perquè tenien una predisposició especial cap aquest periodista.

Víctor Amela va començar la conferència puntual. Una conferència que més aviat semblava un diàleg entre ell, el moderador i els oients, a on va explicar per què les entrevistes de la contra de la Vanguardia havien aconseguit perdurar durant deu anys.

La seva secció va començar el 13 de gener del 1998 amb la por que algun dia s’acabarien els personatges a qui entrevistar. Durant aquests deu anys, 3600 personatges ja han passat per La Contra de la Vanguardia cosa que els ha fet adonar que els personatges mai s’acaben. I és que els personatges de La Contra no són personatges mediàtics sinó que tot el contrari, no són coneguts. I això segons Amela és “l’encert de la Contra”, transmetre “la història d’algú que no hagués dedicat ni una columna”.

La Contra va anar continuant gràcies també, a la llibertat que els va donar el nou director que segons ell va ser tot un privilegi.

Amela va explicar la tasca que fa per realitzar les entrevistes a la Contra. Va dir que primer el que fa és seleccionar de prop de 70 mails que rep cada dia. D’aquests la meitat són propostes i d’aquestes el 90% són rebutjats. Per escollir una proposta “no hi ha raó objectivable, no hi ha criteri, és pura intuïció, va dir Amela.

Un cop escollida una proposta el que s’ha de fer és entrevistar. Amela dedica una hora a l’entrevista a on realitza entre 10 i 20 preguntes. A l’hora de redactar Amela va donar una sèrie de consells com per exemple: “transmetre el caràcter del personatge”, comprensió i compressió”, és a dir, no fer com un taquígraf que escriu tot el que diu el personatge, sinó resumir-ho i fer-ho comprensible. També va explicar que “la missió del periodista és la de fer comprensible un missatge fosc”.

Amela també va explicar algunes anècdotes o curiositats de les seves entrevistes. Per exemple, en una li van explicar d’on venia l’expressió “estàs a la lluna de Valencia”.
Va ser una conferència divertida i profitosa des del punt de vista periodístic.

Els Jocs Florals. Recordant velles i belles tradicions

Aquesta tarda m’he retrobat amb una de les tradicions més arrelades al meu col·legi. Una tradició que tot i el pas del temps no ha canviat el seu esperit. Una festa que quan jo era petita vivia amb gran intensitat. Es tracten dels Jocs Florals.

Tot i que l’escola estava canviada, hi havia professors nous, i per suposat els alumnes també havien canviat, hi havia el mateix ambient de nerviosisme i d’espera per saber els guardonats.

Enguany celebraven els 27ens edició d’aquest esdeveniment. Any rere any, els alumnes presenten una prosa o una poesia amb un pseudònim i el dia de Sant Jordi, en un acte al teatre de la mateixa escola, es celebra l’entrega de premis. Els premis són els mateixos des del primer any: Flor Natural que s’atorga a la millor poesia amorosa, l’Englantina d’or a la millor poesia patriòtica i la Viola d’or i argent al millor poema religiós.

A la meva època, hi havia una reina amb les seves dames d’honor que eren les encarregades de repartir els premis. Es feia així seguint la tradició dels Jocs Florals de Barcelona, que es van instaurar el 1859.
Tot i els petits canvis per modernitzar-los, els Jocs Florals segueixen tenint la mateixa importància i el mateix seguiment. M’agrada saber que a l’escola, les tradicions segueixin amb gran força.

Els blocs culturals

El primer dia de classe de cultura ens van dir que hauríem de elaborar un bloc cultural a on hi aniríem comentant temes de classe. D’això ja en fa dos mesos i aquests blocs que en principi haurien de ser això, comentaris, s’han convertit en alguna cosa més. Cada bloc és especial, perquè rere hi ha un estudiant de periodisme amb inquietuds i gustos diferents.

http://www.bcnculture08.blogspot.com/
Aquet bloc l’he escollit perquè dóna informació sobre diferents aspectes de la cultura. És un bon bloc per trobar-hi les últimes notícies culturals, des de cinema a teatre. Per exemple, que s’ha mort un actor de cinema molt conegut o que s’estrena la última pel·lícula d’Isabel Coixet. A part d’això, també hi ha comentaris sobre els temes que hem tractat a classe. A més mostra una gran varietat de pàgines d’interès classificades per temes: pàgines de teatre, pàgines de cinema, pàgines d’informació i sales de concert. Un bon bloc per culturitzar-te!

http://retallsdecultura.blogspot.com/
Aquest bloc l’he trobat mentre viatjava de bloc en bloc. L’he trobat interessant, perquè s’escapava una mica de tots els altres. És diferent. Té una mica de tot, tal com indica el mateix nom: retalls de cultura. És com si anessis a mercat i et trobessis amb una taula parada amb retalls d’art, de cinema, d’espectacles de carrer, de mitjans, de música, de teatre o de televisió. De tota mena per poder triar!

http://kelinformal.blogspot.com
No és un bloc convencional. És un bloc que a part de música també parla d’aspectes curiosos de la cultura. Pots riure llegint l’escrit de “dulces cejas” o posar-te la pell de gallina amb l’escrit de “cultura asesina”. És un bloc per reflexionar sobre el que està passant entorn la cultura.

http://kulturasescriuambk.blogspot.com/
La música és el tema central d’aquest bloc. Un bloc on et trobaràs una agenda musical molt completa i que et podràs perdre entre una gran quantitat diversa de música. La gran quantitat de vídeos penjats és de gran ajuda. Tot un bloc per perdre-s’hi tot escoltant.

http://domingoxlatarde.blogspot.com
Un altra bloc interessant és un que m’ha agradat perquè només tracta de literatura. I això ens fa veure que dins l’àmbit de cultura hi ha diverses branques d’especialització com ara la literatura, el cinema, el teatre o la música. D’aquesta manera pot entrar més a fons una temàtica en concret. Per tant, si un diumenge per la tarda no sabeu què fer, i sou dels que els agrada llegir passeu-vos per aquest bloc per agafar idees!

Cap a la societat del “pensament negatiu”?

Va ser ara fa uns anys quan de cop i volta, al jurat del programa Operación Triunfo, va aparèixer un personatge ben peculiar. Sí, jo el considero un personatge. No és més que un actor que opina sobre la manera de cantar dels altres.

Per tant, no sé si hauríem de culpar al propi Risto per dir les coses que diu i en conseqüència transmetre els valors que transmet... que per triomfar s’han de dir les coses que es pensen i deixar en ridícul als altres. En resum que “quan més per terra deixes als altres, més bo ets i més sincer”.

Sinó que crec que en part és culpa dels propis espectadors, ja que, si no fos per el gran èxit que ha generat, aquest personatge, hauria desaparegut del jurat d’OT. O sigui, que ens estem tornant una societat molt egoista, que només pensa en deixar anar les coses que pensa sense pensar en les conseqüències?

Aquest gran èxit també es pot demostrar, en el fet que ara Risto ha escrit un llibre anomenat “el pensamiento negativo”, un llibre a on fa un conjunt de reflexions que es decanten per refusar la hipocresia, la intenció de voler agradar sempre als altres.

En definitiva, que crec que hi hauria d’haver un equilibri entre dir la veritat sense més i voler aparentar que tot t’està bé. Tot i que, en la realitat tot sembla apuntar cap a una societat “de pensament negatiu”.

WELCOME TO CABARET!

Amb dues hores i mitja pots fer moltes coses, per exemple, viatjar en el temps i visitar un Cabaret anomenat Kit Kat Klub a Berlín on la sensualitat t’envoltarà i no et deixarà fins el final. Fins que tornis a tocar de peus a terra i et trobis assegut al seient del teatre Apolo de Barcelona. Cabaret, tot un musical que no es pot passar per alt.

Som dimecres, però no un qualssevol, sinó un dimecres marcat per un partit de futbol de la Champions entre el Barça i el Schalke 04. Tot i així, això no afecta al teatre. Són tres quarts de nou i a davant del teatre Apolo de Barcelona hi ha molt rebombori ja que, a les nou comença el musical Cabaret que des de fa mesos s’està representant a aquest teatre de la Diagonal. Als bars del voltant en canvi, estan plens de gent mirant el partit. Cadascú concentrat en la seva forma d’entreteniment. Són dos móns a part: el futbol i el teatre.

Bombetes de llum groga envolta el títol de l’obra Cabaret que s’apaguen i s’encenen reclamant atenció i ho aconsegueixen. La gent que passa pel costat no pot resistir-se a mirar el rètol. L’espectacle no passa per alt entre la multitud de gent de Barcelona.

Només falten cinc minuts per a què comenci l’obra i els nervis són a flor de pell, últimes mossegades de l’entrepà, mirades de reüll al rellotge, moviments de cap carrer amunt i carrer avall esperant que arribi la persona, crits d’alleujament per haver arribat a l’hora...

Entrem al teatre i un murmuri ens acompanya. A l’escenari hi ha els artistes de cabaret parlant entre ells o amb el públic. Sis taules petites i rodones estan situades al peu de l’escenari a on hi reposen espelmes. L’ambient ens envolta. Sembla que estiguem a un Cabaret autèntic. Per megafonia anuncien que l’obra estar a punt de començar i els llums es tanquen progressivament.

L’espectacle comença amb un Welcom to Cabaret! Tot de noies comencen a ballar i a cantar la cançó de benvinguda de manera que la sala s’omple d’alegria. Corsers, lligacames, plomes, gavardines i faldilles massa curtes omplen l’escenari. La gent participa picant de mans i hi ha alguns que mouen tímidament les espatlles al ritme de la música. Ens trobem a Berlín al començament del nazisme al Kit Kat Klub a on el mestre de cerimònies ens va explicant la història d’amor de dues parelles.

L’escenari consta de dos nivells, un a on hi ha els músics i l’altra la de baix a on hi ha els artistes. Això dóna joc a les coreografies i a més permet que la gent situada al galliner gaudir també dels músics que també van vestits per l’ocasió.

Durant l’obra es van intercalant cançons tant conegudes com money, money, money, la vida es un cabaret sin mas, vamos al cabaret amb melodies més tranquil·les, moments de coreografies més sensuals a moments de diàleg. En tota l’obra no pares de ballar i cantar, de cridar i de participar. T’endinses en l’argument des del primer moment a on et conviden a entrar al Cabaret tot dient: WELCOME TO CABARET!!

El Musical de Cabaret

Des del 29 d’agost el musical Cabaret s’està representant al Teatre Apolo. Després de vuit mesos a la cartellera s’acabarà el 27 d’aquest mes . Cabaret es desenvolupa al 1931 en el Kit kat klub a Berlín a on es presentaran dues històries d’amor: la propietària d’una pensió (Patricia Clark) i un dels seus llogaters (Paco Lahoz) i la dels dos protagonistes del musical: una noia del cabaret, Sally Bowles, interpretada per Marta Ribera i Cliff un nord-americà acabat d’arribar a Berlín, interpretat per Ivan Campillo. Victor Masán és el mestre de cerimònies un dels altres protagonistes del musical.

El musical Cabaret va tenir un gran èxit a Broadway i ara es torna a representar a ciutats com Barcelona, París i Amsterdam.

Està basat en la mítica pel·lícula del 1972 dirigida per Bob Fosse i protagonitzada per Liza Minelli i Michael York que es van endur l’Oscar a millor actriu i millor director.
Pel·lícula que alhora estava basada en el llibre basada en la novel·la Adiós a Berlín de Christopher Isherwood.

Mala Vida, de Carles Quílez

Aquesta tarda s’ha presentat a la facultat de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona el llibre de Carles Quílez titulat Mala Vida, un llibre a on es narren les històries de diferents delinqüents, les seves vides. Carles Quílez és cap de successos de la cadena SER i és conegut pel llibre, també policíac, Atracadores.

A l’acte també hi ha participat l’ex fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena i la professora Montse Pérez i Creus. Ha estat un acte modest, a on l’autor ha mostrat un vídeo amb el recull de diverses experiències dels delinqüents que apareixen el llibre. Aquest vídeo és el que més ha commocionat als presents, ja que, el que explicaven els personatges era la seva dura realitat.

Això ha fet que no fos una presentació d’un llibre típica i tòpica, perquè, principalment, el vídeo ha estat el protagonista. De fet, del llibre gairebé no n’ha parlat. A més, no ha venut el llibre directament sinó que, tal com ha dit Mena, com que es trobaven a la facultat de periodisme, han volgut donar lliçons del què s’ha de fer i el què no en el món periodístic.

Tot i que la presentació ha durat dues hores, no s’ha fet llarga, ja que, amb la projecció del vídeo i l’obertura del torn de preguntes s’ha fet més distès. Ha estat una presentació del llibre peculiar, però interessant.

A tu, que mai no m’has conegut...

L’obra Carta d’una desconeguda d’Stefan Zweig ha estat de gira per tot Catalunya. El passat dissabte es va representar al Teatre Auditori de Granollers amb el teatre ple. Amb la direcció de Fernando Bernués, les actrius Emma Vilarassau, Ivana Miño, Carlota Olcina i Àngels Bassas i els actors Jordi Puig i Claret Papiol van fer commoure els espectadors.

Tensió, impotència, comprensió, malenconia, reflexió, però sobretot AMOR. Carta d’una desconeguda d’Stefan Zweig, amb direcció de Fernando Bernués, desperta l’interès dels espectadors a l’Auditori de Granollers i els deixa “enamorats”.

Són tres quarts de deu i davant de l’Auditori de Granollers hi ha molt moviment. La gent comenta nerviosa mentre espera que comenci l’obra. A les deu, comença Carta d’una desconeguda de Stefan Zweig, tot una declaració d’amor.

Alguns encara estan fent l’últim mos, quan per els altaveus s’avisa que falten deu minuts per a què comenci l’obra. La gent s’apressa per entrar i ocupar els seus llocs al teatre. Un murmuri ens envolta quan entrem a dins, el teatre està ple. Els acomodadors acompanyen als últims espectadors al seu lloc. La gent es mou impacient al seient, alguns riuen, alguns parlen amb els del costat, d’altres es saluden sorpresos d’haver-se trobat al teatre.

Els llums s’apaguen i amb ells el murmuri s’essa. S’apuja el teló, i el silenci omple la sala. Una llum esmorteïda omple l’escenari a on es troba Jordi Puig que interpreta l’escriptor i el seu majordom, interpretat per Claret Papiol. “Imagina que un dia un escriptor, el dia del seu aniversari rep una carta....” amb aquestes paraules comença l’obra. L’escriptor s’asseu a una cadira, i comença a llegir:

“A tu, que mai no m’has conegut...” comença a narrar Emma Vilarassau amb veu contundent i amb llàgrimes als ulls. Juntament amb ella, Carlota Olcina, Ivana Miño i Àngels Bassas interpreten el mateix personatge en diferents èpoques de la seva vida. Els diàlegs es van entrellaçant explicant la desgraciada vida d’una dona enamorada silenciosament d’un home. Enamorada des del primer moment que el va veure, és a dir, des de la seva infantesa, quan només tenia dotze anys.

L’escenari recrea el despatx de l’escriptor amb mobles antics: una cadira, un sofà, un piano i una taula d’escriptori a on a sobre hi descansa un gerro blau amb roses blanques. Tot envoltat amb una llum tènue creant un ambient de tendresa i tensió lligada amb la narració. El vestuari és senzill i modest i situa als espectadors a l’època de l’acció.

“A tu, que mai no m’has conegut...” tornen a repetir les quatre actrius alhora. L’escriptor va llegint la carta i es va emocionant amb la narració duta a terme per la pròpia protagonista. Plora, es desanima, però tot en silenci, sense cap comentari. Només al final, quan ja tot sigui desvelat, tot el que havia estat contenint sortirà amb un sospir d’impotència.

Durant una hora i mitja, a l’Auditori de Granollers tot és silenci. La gent espera amb impaciència el final. Un final que tots suposàvem, però, que ens deixa a tots ben encongits als seients. La gent aplaudeix amb força i les actrius i els actors surten una vegada rere l’altra a l’escenari a saludar.
Un cop els aplaudiments s’acaben els espectadors comencen a sortir ordenadament del teatre comentant amb els més propers el què els hi ha semblat l’obra. Una senyora comenta a una altre que “els diàlegs són molt difícils, han fet un gran esforç!”, “m’ha enamorat”, comenta una altra. Ens ha fet reflexionar, somriure, emocionar, motiu pel qual recordarem sempre aquesta Carta d’una desconeguda.

Conèixer des d’aquí

La vida quotidiana dels chambesos en l’exposició “D’allà a aquí, de Chamba a Vic”

Una sala del Centre Comunitari de Vic conté tot el què cal saber sobre la vida dels chambesos, el col·lectiu immigrant més nombrós de la zona del Remei de Vic. Diferents fotografies mostren com és una família o els pocs serveis que disposen. Amb pocs minuts pots interioritzar el per què han hagut de marxar del seu país.

Mentre camino cap al Centre Comunitari de Vic, se’m van creuant homes, dones, nens i nenes d’altres cultures que han arribat a aquesta població després d’emigrar del seu país. Em trobo al Remei, el barri a on aquests col·lectius representen un tant per cent molt elevat de la població.
Quan entro al Centre Comunitari, el recepcionista em fa entrar a una sala amb tot de cadires al voltant i amb cinc plafons penjats a la paret. És una sala àmplia, amb les parets blanques que fan ressaltar encara més els plafons. Una sala freda, però amb el murmuri del carrer al fons que em fa sentir més confortant. També les fotografies que omplen els plafons, totes de diferents chambesos vestits amb túniques tradicionals de diferents colors, la fan més acollidora. El noi, m’obre el DVD, ja que, sent vacances de setmana Santa i de bon matí no hi ha ningú més a la sala que contempli l’exposició. Quan el DVD s’engega tot un seguit de veus trenquen el silenci que hi havia. Són veus de chambesos explicant en un castellà poc acurat com és la seva vida a Catalunya.
Les meves passes queden esmorteïdes només pel soroll de fons de les veus i del carrer. El primer plafó situa Chamba al mapa. Chamba pertany a Ghana, un país a on hi conviuen cristians, musulmans i animistes. A on igual que a Catalunya es parlen diferents llengües a més de la oficial, l’anglès, també es parla l’ewe, el fanti o el ga... Llegint això, les veus del DVD canvien, ja no les entenc, els chambesos vigatans deuen parlar amb alguna d’aquestes llengües.
Entre aquestes veus em dirigeixo al segon plafó a on explica l’estructura de la família de Chamba. Allà hi ha una esperança de vida de 56 anys i la família es considera més àmplia que aquí, conviuen junts els fills, els pares, els oncles, els tiets, els germans i els fills o filles d’aquests s’hi s’escau.
De sobte, l’explicació dels chambesos s’acaba i dóna pas a una percussió de tambors acompanyats amb cants col·lectius. Música, que com posa al tercer plafó, es balla a les festes més populars dels chambesos. La sala s’omple d’un altra ambient, em sento com si em trobés allà, a Chamba. Com quan els chambesos celebren la festa del nyam. Una festa a on donen les gràcies als déus per la recol·lecció d’aquest tubercle. En una fotografia es pot veure un noi amb una gorra i ulleres de sol amb dues monedes al front, i és que al guanyador se li posen com a premi, monedes al front.
En tot aquest recorregut em va acompanyant la música de percussió del DVD que es va repetint una vegada i una altra i fa que la meva solitud no sigui tant pronunciada. Finalment, però, una senyora d’uns setanta anys entra a la sala i es comença a mirar els plafons. La senyora va llegint atentament el primer plafó i de sobte deixa anar una expressió de ràbia: “Però si tenen de tot! segur que els governants no els deixen fer res”. Després amb mira i em diu amb consternació: “la ignorància, com sempre”. I és que l’economia de Chamba sobreviu de l’agricultura, la indústria de la fusta i l’explotació de diamants, or i sal.
Després d’aquesta interrupció miro les fotografies del tercer plafó. En una es veu una noia amb un nen lligat a l’esquena dormint plàcidament i amb un perol al cap amb dues ampolles de plàstic. En una altra fotografia es veu una fila de nens amb ampolles que esperen poder omplir-les d’aigua d’una bassa plena d’aigua tèrbola. L’escrit explica que a Chamba no hi ha cap mena d’aprovisionament d’aigua potable ni de sanejament, només disposen de la bassa que es pot veure a la fotografia que no té cap mena de garantia sanitària i això comporta un alt risc de propagació de malalties i epidèmies.
En el quart i cinquè plafó s’explica com sobreviuen els chambesos: bàsicament amb la producció del consum local d’aliments.“Quines cases!” comenta la senyora que s’està mirant les fotografies del plafó de la família. Les cases són fetes de terra i cobertes de canyes, res semblant a les nostres.
La música de percussió del DVD encara sona. M’espero un moment per parlar amb la senyora que m’ha acompanyat en aquest recorregut. “Feia temps que volia venir i mai no trobava temps”, em diu, “l’exposició estar molt bé”. Li pregunto si viu al barri i què en pensa de l’immigració. “Són bona gent, passarà el mateix que amb l’immigració dels anys seixanta, que acabaran formant part de la nostra família”, em contesta.
Surto acompanyada de la senyora comentant l’exposició. La sala queda buida només amb els tambors que segueixen sonant al DVD. Quan surto a fora al carrer un altre cop em creuo amb africans, marroquins i xinesos. Ara almenys puc dir que he fet un pas pe conèixer des d’aquí els seus costums i tradicions.

En motiu del Dia Internacional del Teatre...

Demà dia 27 de març es celebra el Dia Internacional del Teatre. El 1948 va néixer l’Institut Internacional del Teatre i al 1961, en el novè congrés d’aquest Institut va néixer el dia Internacional del Teatre. Des del 1962, cada 27 de març s’ha llegit un manifest, escrit per una personalitat del món del teatre per commemorar aquest dia. Aquest manifest és traduït a 20 idiomes i llegit davant de milers d’espectadors d’arreu del món a més de ser difós per els mitjans de comunicació.

El manifest internacional de l’Institut Internacional del Teatre d’aquest any ha estat escrit per Víctor-Hugo Rascón Banda, dramaturg mexicà i president de la Societat General d’Escriptors, assessor del Consell Nacional per a la Cultura i les Arts, tresorer de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques, president de la Federació de Societats Autorals i vice-president de la Confederació Internacional d’Autors i Compositors de Mèxic. El manifest del 2008 és titulat Un raig d’esperança:

Tots els dies haurien de ser dies mundials del teatre, perquè la flama del teatre sempre ha estat encesa en algun racó de la terra durant aquests vint segles.

Al teatre, sempre se li ha diagnosticat la mort, sobretot amb l’aparició del cinema, la televisió, i ara els mitjans digitals. La tecnologia va envair els escenaris i en va esclafar la seva dimensió humana, es van fer provatures amb un teatre d’estètica plàstica proper a la pintura en moviment que va desplaçar la paraula. Hi va haver obres sense paraules, o sense llum, o sense actors, només amb maniquins i ninots damunt d’instal·lacions amb múltiples jocs de llums.

La tecnologia va intentar convertir el teatre en focs artificials o en espectacles de fira.

Avui assistim al retorn de l’actor davant l’espectador. Avui presenciem el retorn de la paraula a l’escenari.
El teatre ha renunciat a la comunicació massiva i ha reconegut els seus propis límits, els que li imposen la presència de dos éssers, un davant l’altre, que es comuniquen sentiments, emocions, somnis i esperances. Les arts escèniques estan deixant de contar històries per debatre idees.

El teatre commou, il·lumina, incomoda, pertorba, exalta, revela, provoca, transgredeix. És una conversa compartida amb la societat. El teatre és la primera de les arts que s’enfronta amb el no res, amb les ombres i el silenci, per fer sorgir les paraules, el moviment, les llums i la vida.
El teatre és un ens viu que s’exhaureix a la vegada que es produeix, però que sempre acaba renaixent de les seves cendres. És una comunicació màgica, en la que cada ésser que hi intervé dóna i rep, quelcom que transforma, a l’altre.

El teatre reflecteix l’angoixa existencial de l’home i desentranya la condició humana. A través del teatre, no parlen els seus creadors, sinó la societat del seu temps.

El teatre té enemics visibles: l’absència d’educació artística en la infància que impedeix descobrir-lo i gaudir-lo; la pobresa que envaeix el món, tot allunyant els espectadors de les butaques; i la indiferència i el menyspreu dels governs que l’han de promoure.

Al teatre hi van parlar déus i homes, però ara és l’home que parla als altres homes. Per això, el teatre ha de ser més gran i millor que la vida. El teatre és un acte de fe, és el valor de la paraula sensata en un món dement. És un acte de fe en els éssers humans responsables del seu destí.

S’ha de viure el teatre per entendre què ens està passant, per transmetre el dolor que hi ha a l’aire, però també per poder entreveure un raig d’esperança en el caos i en el malson quotidià.

A Catalunya l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya també ha escrit un manifest en motiu d’aquest dia. L’autor del manifest d’aquest any ha estat Francesc Nel·lo que és membre de la Junta d’aquesta associació i director d’escena amb una llarga trajectòria dins el món del teatre. Aquest manifest es llegirà davant de l’Institut del Teatre de Barcelona:

Canta, oh Musa,
la memòria,
la nostra memòria,
la memòria de l’actor, la memòria en el Teatre!

Com a gent de teatre podríem, en aquest dia
dedicat mundialment a nosaltres
tornar a clamar
les grans idees, reivindicar els drets
perduts o mai no aconseguits, plànyer les mancances,
reviure els vells desitjos. Tants cops ho hem fet!

Avui, però, més modestament… No podríem parlar
de nosaltres mateixos, els actors, com artesans,
com a protagonistes del nostre ofici? No podríem
cantar amb orgull a les eines del nostre treball?

Cantar a la mà, a les nostres mans que diuen tantes coses.
La veu, el nostre crit, el nostre sanglot.
Els ulls, la mirada sobtada, l’esguard llançat
lentament a tots i a cadascun dels espectadors.

El moviment, la passa segura, la passa insinuada,
el salt, el desplegar dels braços, el gest
magnífic d’alçar-se amb plenitud total,
la caiguda fulminant.

Les armes del nostre ofici.
Les de cadascú de nosaltres, individualment,
i les col·lectives: les del grup, la parella,
la companyia, el conjunt aplegat en l’espai escènic
per dur a terme la representació.

No podríem dedicar especialment, el dia d’avui,
a recordar l’eina fonamental del nostre ofici:
la memòria?

En el moment transcendental i definitiu de donar
la passa que ens entra a l’escenari, en alçar-se
el teló, en encendre’s un focus, en començar una
escena, només una oració ens dóna la seguretat
que ens cal per tirar endavant:
Memòria, no em deixis!

La memòria ens lliga amb l’autor, amb el text,
amb el director, amb els companys,
amb tots i cadascun del assajos.
La memòria ens fa penetrar en el personatge,
ens atorga els records que li hem de donar per fer-lo viu.
Ens dicta les paraules que ell i només ell
pot dir en aquest moment.
Gràcies, memòria!

I si per un instant l’efecte de l’oració perd eficàcia,
si la memòria el deixa, l’actor amb terror,
es queda en blanc. S’ha trencat el fil,
l’enfilall de paraules s’ha interromput i esmicolat.

Els ulls dels companys a escena,
esbatanats, esperen expectants. El públic triga
una mica més però a la fi, se n’adona
que la pausa és massa llarga.
I en aquest terrible moment, sabem
que tan sols ens pot salvar la paraula recordada.

Els records, sí, els records en escena ens diuen
què hem de fer, què hem de dir, ens dicten
el personatge que encarnem, i llançats a aquesta suma
d’instants vius que és el teatre, gràcies a la memòria,
podem fer viure plenament fins a complir el seu destí.

Gràcies memòria, i no ens deixis! Maledicció
per a aquells ingrats que t’obliden i no et veneren!

A Madrid Joan Mayorga llegirà el missatge de Ropert Lepage, prestigiós director d’escena canadenc. (Diari el Público)

Aquest dia es converteix en un dia de reivindicació per part dels actors i actrius del teatre. Així ho demostren els diferents manifestos, com el de Catalunya que denuncia la precarietat laboral i econòmica del sector.

A part de les lectures dels manifests també es realitzen diversos actes entorn a aquest dia. Per exemple la Fundació Romea ha preparat una sèrie de conferències (Ciutatoci). A Vic, s’entrega l’onzè premi Boira de teatre. Osona.com

Babelia, el suplement de cultura de El País.

Els suplements culturals en els diaris són molt habituals avui en dia. De fet, són tant populars pel fet que a la nostra societat hi existeix una cultura de l’oci molt elevada. La gent vol omplir el seu temps d’oci i per això es deixa aconsellar pels comunicadors culturals dels suplements culturals dels diaris.

Per exemple el suplement de cultura del diari El País, Babelia, hi pots trobar informació dels diferents àmbits de cultura: música, art, cinema i literatura. A primer cop de vista aquest suplement té una estructura una mica ambigua ja que no es veu una secció específica a on es parli dels àmbits concrets esmentats. A mesura que vas avançant observes que sí que hi ha una secció anomenada art a on inclou informació de música, exposicions d’art, cinema, teatre i DVD. Per tant, aquest suplement té una visió d’art que es redueix a aquests aspectes. Tan sols hi ha informació d’aquests aspectes i no del terme general que podria ser la cultura.

La informació d’aquest suplement s’ofereix en forma de reportatges, perfils, cròniques i entrevistes. La crítica és el gènere més comú que hi apareix de donar informació sobre les obres culturals. La crítica en el món de la cultura és molt important, ja que, contribueix a la opinió de la societat. Tot i així, no crec que una revista de cultura s’hagi de reduir en només crítiques, ja que la informació en forma de notícia també és important.

Pel que fa al llenguatge utilitzat, segons quins col·laboradors utilitzen un llenguatge molt especialitzat i donen per suposades diverses informacions que els lectors no tenen per a què conèixer. Això entra en contradicció amb el tipus de revista que és, ja que si es tracta d’un suplement destinat al públic en general i per tant, no hauria de ser així.

En general, crec que el suplement de cultura de El País, Babelia, és un suplement que segueix el tipus d’estil de suplements que hi ha actualment. Aquest suplement es centra molt en els àmbits de cultura generalistes que estan relacionats amb el món de l’oci com són el cinema, el teatre i la literatura i per tant, no té una visió global de la cultura.

http://www.elpais.com/suple/babelia/

La cultura de masses

Actualment en la nostra societat el que predomina és l’art de masses, és a dir, aquell art que va dirigit a aquesta societat de masses. És la cultura característica de l’època en què ens trobem. Les diferents formes d’art de masses que han sorgit representen la demanda de la societat actual, la societat de masses.

Parteixo de la definició de cultura la qual considera que “tot és cultura” ja que, la cultura és la manifestació d’un grup. Per tant, la societat de masses crea la seva pròpia cultura de masses.

Així doncs, tot el que produeix la societat de masses i que va dirigit a ella mateixa, és cultura de masses. Forma part de la mateixa societat, de la quotidinitat i de la manera d’ésser de les persones que en formen part. És també, una forma d’identitat d’aquesta societat de masses.

Per tant, les estàtues vivents de Barcelona, les quals també es poden trobar a d’altres països, formen part d’aquesta societat de masses. Han sorgit per una necessitat d’aquesta societat. De fet es tracta d’una atracció turística de Barcelona. Les estàtues vivents formen part del paisatge de les Rambles i és difícil no relacionar-les amb el lloc que ocupen. S’han convertit en un fenomen quotidià i en cultura de masses.

D’altres fenòmens que han sorgit en aquesta societat de masses i que per això també es poden considerar cultura de masses són els graffitis, el “moviment friky” o els programes de televisió. Això és així perquè tots aquests fenòmens són representatius d’un grup social, representen la seva manera de pensar i d’actuar. Si no fos així, aquestes formes culturals no existirien ja que, són la identitat de la societat de masses.

Avanç de llibres per Sant Jordi

Si, falta bastant temps per Sant Jordi, però ja es comencen a veure els que podran ser els protagonistes de la diada d’aquest any.

Per exemple, EL JUEGO DEL ÁNGEL, l’últim llibre de Carlos Ruíz Zafón.

El dimarts de la setmana passada Carlos Ruiz Zafón va fer conèixer que ha escrit un nou llibre que es titularà El juego del ángel. Zafón és l’autor de L’Ombra del Vent, llibre que ha estat publicat en 50 països i que ha tingut un gran èxit de ventes amb més de 10 milions d’exemplars venuts. També és conegut pels llibres de literatura infantil com El Príncipe de la niebla, amb el qual va obtenir el premi de literatura Edebé i Marina.

El juego del ángel és la segona entrega d’una tetralogia que va començar amb L’Ombra del Vent. Així doncs, aquest llibre tampoc deixarà indiferent als lectors. És una aventura amb intriga, amor i tragèdia. L’argument té lloc a Barcelona igual que L’Ombra del Vent però, aquesta vegada es situa als anys 20.

El juego del ángel es publicarà el 17 d’abril en castellà per l’editorial Planeta. L’edició en català, editada per Edicions 62, encara no se sap si podrà sortir aquest mateix dia.

Un altra exemple, és UN MÓN SENSE FI segona part del bestseller Els pilars de la terra de Ken Follet.

El mes de desembre abans de Nadal, Ken Follet va treure al mercat Un món Sense fi. Encara que faci tant de temps que ha estat publicat, aquest Sant Jordi aconseguirà un gran protagonisme. I és que Els pilars de la terra, publicat el 1989, ha estat el llibre més llegit a Espanya durant 20 anys.

Un món sense fi transcórrer a la mateixa situat que el seu predecessor, Kingsbridge, tot i que dos segles després de la construcció del temple gòtic i molts dels personatges que hi apareixen provenen de l’anterior llibre.

Tampoc hem de passar per alt el llibre EL CELLER de Noah Gordon, que es va publicar a l’octubre passat.

Noah Gordon és autor de llibres tant reconeguts com El rabino, El médico o El último judío. El celler va pel camí. A finals d’octubre ja havia venut més de 300.000 exemplars segons l’editorial Roca, 275.000 en castellà i 45.000 en català.

El celler, narra la història d’una saga vinatera del Penedès. La cultura catalana hi serà present, com per exemple els castellers, però també moments històrics com les guerres carlines, la revolució industrial i la fil·loxera.

Bé, i no ens deixem l’últim llibre de Harry Potter, Harry Potter i les Relíquies de la mort; el llibre guanyador del Premi Planeta d’aquest any, El mundo, de Juan José Millás; el finalista del Premi Planeta, Villa Diamante de Boris Izaguirre i per suposat, els llibres comercials que aprofitin el dia de Sant Jordi per donar-se a conèixer, com serien els possibles llibres de Polònia, d’Andreu Buenafuente o altres.

Pa amb tomàquet vs pa amb mantega? La cultura gastronòmica també és una diferència cultural

A part de les diferències entre la llengua, tradició, religió o forma de vestir entre les diferents cultures, també la gastronomia és un element cultural diferenciador. Només te n’adones que els hàbits alimentaris típics que fas habitualment formen part de tu mateix quan els compares amb els d’un altre país.

Això és el que m’està passant a mi aquest any. Compartir pis amb gent d’Erasmus m’ha fet adonar que la meva dieta, que la trobo tant corrent, no ho és per altres nacionalitats. Hi ha aliments que nosaltres trobem natural menjar i a altres països no són comuns.

Tot va començar quan a la nostra companya de pis, d’Eslovàquia, li vam preparar un sopar Català-Espanyol. El sopar va consistir en pa amb tomàquet amb embotits (pernil salat, dolç, bull…) i una truita de patates. Ella ho va trobar tot deliciós i ens va comentar que a Eslovàquia, evidentment, no mengen pa amb tomàquet i que els entrepans se’ls mengen amb mantega.

A Anglaterra també tenen una dieta diferent. Quan hi vaig anar de viatge amb l’escola, la família en la qual estava va fer esforços perquè ens trobéssim com a casa i ens preparaven verdures com ara mongetes, pèsols… però això sí, tot acompanyat amb ketxup. I el pícnic per dinar consistia en una bossa de patates, dos entrepans de mantega o paté, una ampolla d’aigua amb gas i un iogurt. A França, els entrepans també estan acompanyats de mantega.

Un altra dia a la meva companya eslovaca li vaig deixar provar el caldo amb galets farcits que prepara la meva mare. El va trobar molt bo, però quan li vam explicar que de vegades al caldo si posa una pota de pernil per fer gustet va deixar de fer-li gràcia. I és que va veure com tallaven el pernil directament de la pota en un restaurant i li va fer molta angunia. Des d’aquell dia ja no va provar més el pernil.

Això és el que més em va cridar l’atenció. Nosaltres aquí mengem conill, vedella, xais...sense pensar-nos-ho, però hi ha cultures a on aquests animals no es mengen o perquè va en contra de la seva religió o per motius culturals. Per exemple, quan al desembre li vam fer una entrevista a Thubten Wanchen, president de la casa del Tíbet de Barcelona, ens va comentar que quan va arribar aquí el que més li va cridar l’atenció van ser les gambes, amb els seus bigotis i que la gent menjava amb tanta afició. O per exemple, els marroquins no mengen porc ni els indis vaques per motius religiosos.

Un dia la nostra companya eslovaca ens va portar un formatge típic d’allà (a la foto). Era boníssim. En aquest semestre hem intercanviat gustos gastronòmics. M’agrada provar aliments nous, aliments típics d’altres països. Trobo que la cultura gastronòmica és molt interessant tot i que quan estàs lluny de casa trobes a faltar el pa amb tomàquet, el caldo, les verdures bullides i tot el que menges normalment.

I quan diem que la “dieta mediterrània és la millor de totes” potser no és del tot cert. Potser ho serà per motius de salut però per motius culturals totes les dietes haurien de ser les millors perquè totes són diferents i per això úniques.

“Harry Potter i les relíquies de la mort”. S’acaba un món de màgia

El dijous de la setmana passada (21-02-08) va sortir a la venda l’últim llibre de Harry Potter en castellà i en català. La versió en català, “Harry Potter i les relíquies de la mort”, l’edita Empúries i n’ha imprès 75.000. A Anglaterra s’havia posat a la venda al juny. Aquí ens hem hagut d’esperar uns quants mesos més, però ha valgut la pena.
Aquest llibre posa fi a la màgica història que va començar J.K. Rowling ara fa deu anys. Es decidirà el destí de la comunitat màgica. Un destí lligat a Voldemort i Harry Potter. Només tenim la pista de la profecia que es va desvetllar en el cinquè llibre: “un dels dos haurà de morir”. De fet Harry Potter s’ha hagut d’afrontar a Voldemort a cada llibre.

Tot va començar quan Harry va descobrir que era mag i es va afrontar per primera vegada a Voldemort a “Harry Potter i la pedra filosofal”, després va passar una sèrie de peripècies tornant-se a trobar amb Voldemort a “Harry Potter i la cambra secreta”, també va conèixer nous aspectes de la seva vida a “Harry Potter i el pres d’Azkaban”,va haver de superar un torneig de màgia salvant-se de diversos perills, un d’ells, Voldemort, a “Harry Potter y el calze de foc”, va plorar la pèrdua d’un amic a causa del seu gran enemic a “Harry Poter i l’ordre del fènix” i va ser còmplice de l’inici de la guerra al món màgic a “Harry Potter i el misteri del príncep”. Ara, però, haurà d’enfrontar-se per última vegada a Voldemort.

Què passarà? Voleu saber qui sobreviurà? Voleu saber com acabarà la relació Harry i Ginny? O la relació Hermione i Ron? Com acabarà la guerra?

Jo ja l’he llegit i puc dir que “Harry Potter i les relíquies de la mort” és un llibre que no el pots deixar de llegir fins el final. Potser no és el final el que més m’ha cridat l’atenció, sinó més aviat el què va passant el llarg del llibre: com es van desvetllant tot de secrets. És emocionant i intrigant. Si sou seguidors d’aquesta saga no tardeu a saber el desenllaç, si amb els altres llibres veu gaudir amb aquest també.

Pels que no heu llegit cap llibre de Harry Potter, què espereu? I si no us agrada llegir sempre tindreu les pel·lícules. Aquest any al setembre s’estrenarà la cinquena pel·lícula de les set que hauran de fer. Això si, us haureu d’esperar fins el 2010 per saber el final de la saga.

Us deixo amb la pàgina web oficial de l’autora i la pàgina web oficial de harry potter: http://www.jkrowling.com/
http://harrypotter.warnerbros.es/main/homepage/home.html

Comença el viatge dins la cultura!

Avui engego aquest viatge que per a mi és una novetat. És la primera vegada que faig un blog, però sempre m'havia cridat l'atenció.

En aquest blog hi publicaré aquelles experiències relacionades amb el món de la cultura. Per tant, el cinema, la literatura, el teatre, els concerts o altres esdeveniments que tinguin a veure amb la cutlura seran un punt de parada en aquest viatge cultural.

Espero complir amb totes les expectatives dels que hi entreu, companys de viatge.

Només vull desitjar-vos:

Bon viatge!!