A tu, que mai no m’has conegut...

L’obra Carta d’una desconeguda d’Stefan Zweig ha estat de gira per tot Catalunya. El passat dissabte es va representar al Teatre Auditori de Granollers amb el teatre ple. Amb la direcció de Fernando Bernués, les actrius Emma Vilarassau, Ivana Miño, Carlota Olcina i Àngels Bassas i els actors Jordi Puig i Claret Papiol van fer commoure els espectadors.

Tensió, impotència, comprensió, malenconia, reflexió, però sobretot AMOR. Carta d’una desconeguda d’Stefan Zweig, amb direcció de Fernando Bernués, desperta l’interès dels espectadors a l’Auditori de Granollers i els deixa “enamorats”.

Són tres quarts de deu i davant de l’Auditori de Granollers hi ha molt moviment. La gent comenta nerviosa mentre espera que comenci l’obra. A les deu, comença Carta d’una desconeguda de Stefan Zweig, tot una declaració d’amor.

Alguns encara estan fent l’últim mos, quan per els altaveus s’avisa que falten deu minuts per a què comenci l’obra. La gent s’apressa per entrar i ocupar els seus llocs al teatre. Un murmuri ens envolta quan entrem a dins, el teatre està ple. Els acomodadors acompanyen als últims espectadors al seu lloc. La gent es mou impacient al seient, alguns riuen, alguns parlen amb els del costat, d’altres es saluden sorpresos d’haver-se trobat al teatre.

Els llums s’apaguen i amb ells el murmuri s’essa. S’apuja el teló, i el silenci omple la sala. Una llum esmorteïda omple l’escenari a on es troba Jordi Puig que interpreta l’escriptor i el seu majordom, interpretat per Claret Papiol. “Imagina que un dia un escriptor, el dia del seu aniversari rep una carta....” amb aquestes paraules comença l’obra. L’escriptor s’asseu a una cadira, i comença a llegir:

“A tu, que mai no m’has conegut...” comença a narrar Emma Vilarassau amb veu contundent i amb llàgrimes als ulls. Juntament amb ella, Carlota Olcina, Ivana Miño i Àngels Bassas interpreten el mateix personatge en diferents èpoques de la seva vida. Els diàlegs es van entrellaçant explicant la desgraciada vida d’una dona enamorada silenciosament d’un home. Enamorada des del primer moment que el va veure, és a dir, des de la seva infantesa, quan només tenia dotze anys.

L’escenari recrea el despatx de l’escriptor amb mobles antics: una cadira, un sofà, un piano i una taula d’escriptori a on a sobre hi descansa un gerro blau amb roses blanques. Tot envoltat amb una llum tènue creant un ambient de tendresa i tensió lligada amb la narració. El vestuari és senzill i modest i situa als espectadors a l’època de l’acció.

“A tu, que mai no m’has conegut...” tornen a repetir les quatre actrius alhora. L’escriptor va llegint la carta i es va emocionant amb la narració duta a terme per la pròpia protagonista. Plora, es desanima, però tot en silenci, sense cap comentari. Només al final, quan ja tot sigui desvelat, tot el que havia estat contenint sortirà amb un sospir d’impotència.

Durant una hora i mitja, a l’Auditori de Granollers tot és silenci. La gent espera amb impaciència el final. Un final que tots suposàvem, però, que ens deixa a tots ben encongits als seients. La gent aplaudeix amb força i les actrius i els actors surten una vegada rere l’altra a l’escenari a saludar.
Un cop els aplaudiments s’acaben els espectadors comencen a sortir ordenadament del teatre comentant amb els més propers el què els hi ha semblat l’obra. Una senyora comenta a una altre que “els diàlegs són molt difícils, han fet un gran esforç!”, “m’ha enamorat”, comenta una altra. Ens ha fet reflexionar, somriure, emocionar, motiu pel qual recordarem sempre aquesta Carta d’una desconeguda.